sábado, 28 de mayo de 2011

Ressenya Indigneu vos


a)Fitxa tècnica

- Títol: Indigneu-vos!

- Autor: Stéphane Hessel

- Traducció: Maria Llopis

- Editorial: Destino

- Any d’edició: 2011

- Matèria: sociologia

- Pàgines: 64

- Preu: 5€

b)Contraportada

L’autor, Stéphane Hessel, membre de la Resistència francesa, supervivent de Buchenwald, militant a favor de la independència algeriana i defensor de la causa palestina, aquest lluitador etern, és l'únic redactor encara viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. El qual ha escrit un llibre molt important en el que expressa el motiu d’indignació. Perquè segons la seva teoria, sempre hi ha o hi haurà un motiu per indignar-se, però això si, fa falta un bon motiu. La pitjor actitud considerar per aquest és res més que la indiferència.

Tot el llibre és missatge que ja ha contagiat més d'un milió i mig de lectors francesos. No heu de sucumbir al consumisme, us heu d’indignar i posar a terme la no-violència.

c)Ressenya

Hi ha llibres de ciència-ficció o llibres d’aventura, de misteri… Però aquest llibres és un llibre molt especial i important, ja que narra uns fets reals que es van produir en el passat fa uns quants anys i que encara els podem trobar en les nostres vides d’avui dia. El llibre es titula “Indigneu-vos” de l’autor Stéphane Hessel escrit en primera persona.

El protagonista és també l’autor i comença amb una breu descripció dels seus pensaments crítics i com va suportar la dictadura. Va néixer el 1917 i ell també esta indignat i va viure una guerra.

Després de tants anys va arribar l’etapa final:

Em primer lloc el 1944 un Consell de la Resistència volia que regnés una democràcia diferent a França, és a dir un nou principi modern del qual ens poguéssim sentir orgullosos. A més a més el 1945 es creà una Seguretat Social, tal com desitjava la Resistència, que permetia als treballadors acabar la seva vida dignament.

Per tant, el motiu de la famosa Resistència era la indignació. És a dir el que vol es que els joves d’avui dia s’indignin d’una manera o d’una altra, han de tenir un bon motiu d’indignació. Per què? Així es tornaran militants i molt més forts. D’aquesta manera et condueixes a més justícia i llibertat. Tot seguit l’autor posa una frase important: “la meva llarga vida m’ha donat una sèrie de raons per indignar-me”. Però en el meu cas, el feixisme era el motiu de la meva indignació. No podem actuar amb indiferència ja que una de les millors capacitats que té un home es poder indignar-se.

A continuació l’autor es dedica a explicar la seva opinió sobre diversos temes com el racisme, la violència, la situació a Palestina i la política en general. Però la part més important d’aquest llibre és el que ens vol fer entendre a nosaltres els joves. A part que ens hem d’indignar, hem d’entendre la nostra situació en el món actual. Hem de pensar en la justícia i no només en nosaltres mateixos, ja que avui dia qui mana no és la política ni la justícia sinó el que consumim i el que fem. Està convençut que el futur i la manera de sortir endavant per millorar es mitjançant la no-violència. Una de les maneres més eficaces de cessar la violència.

d) Conclusió personal:

Com a apartat final comento la meva conclusió sobre el relat. Aquest llibre en realitat és una crítica sobre el comportament dels humans, el que hem fet malament i el que hem fet bé. Al final com ja he explicat, expressa una manera d’arreglar les coses en el futur. Però sobretot el més important és que vol donar a entendre als joves el que ha passat realment al món. Crec que és un llibre força important ja que et fa realitzar realment com es desenvolupa la vida.

domingo, 22 de mayo de 2011

AVANTGUARDIME!!


Aqui teniu un exemple d'un poema que es feia durant l'avantguardisme: un cal.ligrama. He triat aquest perqué m¡agrada la seva forma encara que sigui molt coneguda és veritat. Pero màgrada bastant el que diu ja que anuncia unes notes al principi. Representa una clau de sol, típca forma de la música. L'he triat perquè a doferencia dels altres aquest es fàcil de llegir i d'entendre.

lunes, 4 de abril de 2011

Una classe no com les altres

Estava nerviós? Sí una mica ja que anava a ser una de les meves classes més creatives i interesants. Una nova tàctica de començar una classe:

Entro a l’aula, m’assec, no dic res. Miro els alumnes i ells em miren. Primer riuen, i per un moment es fa un gran silenci i, fins i tot es pot arribar a sentir com respiren la Júlia i la Tatiana, assegudes a primera fila. El meu pla comença a donar els seus fruits: s'adonen de la diferència. En realitat no estava ben segur de si seria un tema atractiu, però m’ho vaig rumiar bastant i vaig canviar d’idea. És una d’aquelles classes en les quals la reflexió és el punt clau, es un punt interessant. De moment controlo perfectament la situació. Encara no he dit ni una sola paraula des de que he entrat. Poc després noto com els meus espectadors esperen l’espectacle preguntant-se: “Quan dirà alguna paraula?” Perquè a diferència de les classes anteriors, soc molt xerraire, i parlo molt ja d'entrada. Es comencen a bellugar, els de sempre miren els seus rellotges i uns miren per la finestra. Tinc certa por que algú em salti a sobre obligant-me a reaccionar. Qualsevol podia enfadar-se i fins i tot marxar, ja que la classe de moment resultava molt avorrida i completament inútil. Segueixo sense dir res, però cap reacciona. Era una classe silenciosa. Em vaig alleujar molt d’aquest comportament encara que, comprovaba una manca de personalitat en aquest grup classe, cap reaccionava. Però aquell és el meu objectiu: la meva classe la ha de tractar sobre el comportament quan hi ha silenci. Doncs finalment m 'atreveixo a preguntar: -Què us passa?-. La resposta més intel·ligent és un: - Què et passa a tu?-. I els ho vaig explicar tot.

Tema de la classe: determinar els diferents comportaments possibles en una aula quan hi ha un llarg i profund silenci.

domingo, 13 de marzo de 2011

Text 115

Soc provocador. Es pensen que no ho sé? No s'equivoquin amb mi. sé que sóc provocador. Molt guapo, molt afavorit i molt bon noi, gens normalet tirant al contrari de desapercebut, ni gens tímid, no. Sóc provocador i punt. Extravagantment, particularment provocador. M'han mirat bé? Fixin-se, no desviïn la mirada, gaudeixin de la contemplació de la meva provocació en tota la seva esplendor. No seran pas els primers que ho faran, ja hi estic acostumat. Comentin el meu aspecte, descriguin-me en veu alta, parlin de les meves faccions amb els seus amics, facin-me servir per demostrar que desinteressats i que poc apreciats i que simples que estan vostès. Es pensen que sòc un paranoic? Això es que no m'han mirat bé.

Dubto si soc lleig. Es pensen que ho sé tot? No s’equivoquin amb mi. No sé si realment soc lleig. Poc afavorit, i tan insegur però molt bon noi, ni normalet alo millor tirant a lletget, però una mica guapo potser, realment no sé si soc lleig. M’han mirat bé? La gent em mira de vegades i contemplen la meva imatge i per d’altres passo completament desapercebut. No seran pas els primers que ho faran, ja hi estic acostumat. La gent no comenta el meu aspecte, no em descriuen en veu alta, no parlen de les meves faccions amb els seus amics, facin-me servir per demostrar que segurs que valents i que orgullosos que estan vostès de lo guapos que sous. Pero clar si sòc realment lletg, no val lapena que em cregui res. Es pensen que soc un paranoic? Això es que no m’han mirat bé.

jueves, 24 de febrero de 2011

martes, 22 de febrero de 2011

jueves, 10 de febrero de 2011

Cesk Freixas - La petita rambla del Poble Sec (VideoClip HD)


Assegut a la Plaça del Sortidor, aquí t'espero, com si fos el primer bar La Boheme, on comença el carrer Blai, que és la petita rambla del Poble Sec.

Parla'm de la pluja que ha plogut, d'imatges molles als miralls damunt l'asfalt. Potser és per això

que el teatre està tan buit, potser és per això que avui sento tan buides les meves mans.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra, a la platja de Barcelona alguna nit de juliol.

I escriurem que no ens prendran mai més la vida, que donem veu a les veles quan cantem rumbes al port.

Parla'm de la vida que ha de vindre, de tots els homes que estimen als altres homes.

Et pregunto si existeix la humanitat, si hem de declarar la guerra a algun exèrcit d'ignorants.

Mira, jo ja t'he vist plorar, i creu-me quan et dic que em passa igual, quan em cantes les cançons mentre treballes, assenyalant-me

els dubtes com martells dins del meu cap.Tornarem a posar els peus damunt la sorra...

Mentre a la cuina s'acumulen, els plats i els gots del sopar d'ahir a la nit, tinc por de posar ordre a aquesta vida, o de fer-ho quanja sigui massa tard. Penso,

quina sort tenir cançons per explicar-te que a vegades sóc al fons, i

treure l'energia necessària per lluitar i sobreviure en aquest maleït món.Tornarem a posar els peus damunt la sorra...