Estava nerviós? Sí una mica ja que anava a ser una de les meves classes més creatives i interesants. Una nova tàctica de començar una classe:
Entro a l’aula, m’assec, no dic res. Miro els alumnes i ells em miren. Primer riuen, i per un moment es fa un gran silenci i, fins i tot es pot arribar a sentir com respiren la Júlia i la Tatiana, assegudes a primera fila. El meu pla comença a donar els seus fruits: s'adonen de la diferència. En realitat no estava ben segur de si seria un tema atractiu, però m’ho vaig rumiar bastant i vaig canviar d’idea. És una d’aquelles classes en les quals la reflexió és el punt clau, es un punt interessant. De moment controlo perfectament la situació. Encara no he dit ni una sola paraula des de que he entrat. Poc després noto com els meus espectadors esperen l’espectacle preguntant-se: “Quan dirà alguna paraula?” Perquè a diferència de les classes anteriors, soc molt xerraire, i parlo molt ja d'entrada. Es comencen a bellugar, els de sempre miren els seus rellotges i uns miren per la finestra. Tinc certa por que algú em salti a sobre obligant-me a reaccionar. Qualsevol podia enfadar-se i fins i tot marxar, ja que la classe de moment resultava molt avorrida i completament inútil. Segueixo sense dir res, però cap reacciona. Era una classe silenciosa. Em vaig alleujar molt d’aquest comportament encara que, comprovaba una manca de personalitat en aquest grup classe, cap reaccionava. Però aquell és el meu objectiu: la meva classe la ha de tractar sobre el comportament quan hi ha silenci. Doncs finalment m 'atreveixo a preguntar: -Què us passa?-. La resposta més intel·ligent és un: - Què et passa a tu?-. I els ho vaig explicar tot.
Tema de la classe: determinar els diferents comportaments possibles en una aula quan hi ha un llarg i profund silenci.
No hay comentarios:
Publicar un comentario